Sense coneixament no hi ha filosofia.

El coneixement té una funció adaptativa, ja que permet als éssers vius sobreviure, millorar i progressar. En aquesta mateixa línia , el coneixement humà es predictiu, és a dir, permet anticipar-nos als fenòmens i adaptar-nos a ells abans que succeeixin. Relacionant les dues funcions podem dir que, disminueix la vulnerabilitat i augmentar la supervivència.

Per altre banda, diem que el coneixement humà té límits, ja que, no podem conèixer infinitivament. Mai arribarem al final, podem conèixer més coses i augmentar les que ja sabem i desenvolupar-les. El llenguatge és una eina fonamental perquè es produeixi el coneixement.

Per finalitzar amb les funcions, el coneixement no es contradiu amb fets observats, és a dir, la “veritat” i “falsedat” són valors, qualitats que atorguem als nostres coneixements en funció de la seva objectivitat.

Per tan, parlem d’una capacitat cerebral i mental per mitja de la qual els éssers vius poden formar-se una representació del món i la realitat que els envolta.

Aquest procés comença amb el conjunt de dades sensorials que ens arriben a través dels sentits, i s’organitzen a la nostre ment, formant percepcions, que més tard passen a ser conceptes.